Per una agenda urbana catalana transformadora

Marc Martí-Costa, cap de l'àrea de Governança de l'IERMB,  reflexiona, en aquest article, sobre la necessitat d’aplicar reformes en profunditat en la regulació, l’administració, l’organització i la planificació territorial per a poder garantir una agenda urbana catalana transformadora

01/03/2022

cooperació_IERMB_webEn l’actual implementació de les agendes urbanes, a casa nostra, és necessari entomar de nou els debats sobre la (re)organització territorial per tal d’enfortir les capacitats reals dels ens locals i metropolitans. Volem que els ens locals puguin afrontar amb èxit els reptes que impliquen la transició digital i energètica? Que puguin lluitar contra el canvi climàtic i els necessaris processos d’adaptació? Que siguin agents actius en la promoció de l’ocupació i la prosperitat dels seus territoris? Que desenvolupin polítiques d’habitatge potents? Totes aquestes aspiracions requereixen reformes en profunditat, no n’hi ha prou amb la voluntat dels alcaldes i les alcaldesses. Hem vist com països del nostre entorn tant diferents com Dinamarca, França, el Regne Unit, Alemanya, Grècia o Itàlia porten dècades fent reformes importants per aprofundir en la descentralització de l’Estat, enfortint les capacitats dels ens locals a partir de la fusió de municipis, mancomunant serveis urbans, simplificant nivells administratius o reconeixent les realitats metropolitanes emergents.

El repte d’adaptar una estructura administrativa decimonònica

Res de tot això ha passat a Catalunya ni en el conjunt de l’Estat. Continuem amb una estructura administrativa decimonònica basada en províncies, poc adaptada a la realitat de molts territoris i amb una planta municipal excessivament menuda, que si bé prima el principi de representació política de les comunitat locals, també en limita el principi de subsidiarietat. A Catalunya, en el feixuc camí de trobar un model territorial propi com tenen les Illes Balears (consells insulars) o el País Basc (Diputacions forals), podem a assenyalar dos fracassos i un avanç.

El primer fracàs, ben conegut, és la iniciativa del Parlament de l’any 2000 per a la reorganització territorial per millorar la gestió municipal. Aquesta va quedar en una proposta inicial, l’anomenat Informe Roca, però no es va acabar mai de convertir en una nova legislació donada la manca de voluntat per part del govern del moment. El segon fracàs va ser la sentència del Tribunal Constitucional 31/2010 en relació a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006. Aquesta, entre d’altres, supeditava la transformació de les Diputacions en Vegueries a la voluntat del legislador estatal. Des de llavors, el principal canvi en la regulació dels governs locals ha sigut l’aprovació, l’any 2010, de la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local (LRSAL). Una reforma local que sobretot va destacar per la seva pulsió limitadora, centralitzadora i uniformitzadora, tot limitant l’autonomia local i reafirmant les Diputacions com a principal administració de segon nivell.

La governança de les metròpolis

A Catalunya, el principal avanç durant la darrera dècada ha estat la creació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona l’any 2010, primera àrea metropolitana de tot l’Estat i que reprenia el camí d’enfortir municipalisme metropolità truncat el 1987.  Després de 10 anys de la seva creació, encara té un gran potencial per tal de desplegar el seu marc competencial (urbanisme, residus, mobilitat, desenvolupament social i econòmic, ecologia…) a través de fórmules col·laboratives. L’AMB, però, també té alguns límits: manca d’un lideratge polític clar i el fet d’incorporar només una petita part de la ciutat metropolitana real. Més enllà d’això, durant l’última dècada a Catalunya hem viscut una situació de paràlisi en relació a l’organització i planificació territorial, així com de l’enfortiment dels ens locals des d’una perspectiva funcional.

Malgrat tot, cada vegada s’alcen més veus demanant encarar de nou el debat territorial, es detecten alguns avanços i s’obren finestres d’oportunitat. Pel que fa a la regió metropolitana de Barcelona, el procés impulsat des del pla estratègic Barcelona Demà ha revifat el debat sobre la necessitat d’una governança efectiva d’una regió policèntrica de 5 milions d’habitants, que no només pivoti sobre Barcelona. Fins el moment, s’ha reactivitat l’associació de municipis de l’Arc Metropolità i s’han articulat nous espais de reflexió com Rethink Barcelona o el Forum Social Metropolità. Després de 10 anys inactiva, s’ha tornat a reunir la Comissió Territorial d’Urbanisme de l’Àmbit Metropolità encarregada de fer el seguiment del pla territorial. Caldrà una revisió, i segurament un nous impuls, si tenim en compte que dels 10 plans directors urbanístics previstos, tant sols s’ha avançat en el Metropolità. A més de l’ordenació del territori, s’ha anat repetint la necessitat urgent d’avançar en polítiques més coordinades i decidides a nivell de regió sobre mobilitat, l’habitatge, l’economia circular, o la promoció econòmica, el que requerirà, tard o d’hora, de nous instruments de gestió i repensar els existents.

En la resta del país, el reconeixement i la gestió de les altres realitats metropolitanes va quedar en el tinter després de la creació, a mitjans dels 2000 de les Autoritats territorials del Transport de Girona, Lleida i Camp de Tarragona i l’aprovació del Pla Director Urbanístic de l’Àrea de Girona. En l’actualitat, l’inici de l’elaboració del Pla Director del sistema metropolità del Camp de Tarragona dona senyals positives sobre la voluntat d’ordenar i planificar aquests territoris de forma conjunta. Per avançar de forma equilibrada, seria necessari també revisar el Pla Director de l’Àrea de Girona i entomar el de l’Àrea de Lleida en el seu conjunt i no només en relació a les activitats econòmiques com s’està fent.

L’oportunitat de l’Agenda Urbana de Catalunya

Per altra banda, l’Agenda Urbana de Catalunya, en fase final d’elaboració, no pot passar de puntetes sobre l’organització territorial i el reconeixement, planificació i gestió de les àrees urbanes del país, de les seves interconnexions i les relacions interdependents amb les àrees menys poblades. L’Agenda Urbana, si vol ser d’utilitat, hauria de servir també per donar una orientació estratègica a la llei de governs locals pendent des de fa més d’una dècada, l’avantprojecte de la qual està inclòs en el pla de Govern de l’actual legislatura. El suport de la Generalitat de Catalunya per millorar la regulació, el finançament i la planificació de les àrees urbanes, de forma conjunta amb els respectius municipis, esdevé fonamental per encarar els reptes de sostenibilitat, cohesió i prosperitat d’aquests territoris.

La necessària implicació del govern espanyol

És ben evident que per avançar cap a un model d’organització territorial coherent amb les realitats geogràfiques, socials i econòmiques del país, que faciliti la descentralització de la Generalitat i millori les capacitats dels ens locals per afrontar els reptes que tenim per endavant, cal també la implicació del Govern espanyol. En totes les grans reformes territorials dels països del nostre entorn que hem comentat a l’inici, els respectius governs centrals han tingut un paper cabdal, tant en els països més descentralizats com els menys. En canvi, en el cas espanyol, la conferència de grans ciutats prevista a la llei, on es podrien tractar aquests temes, fa 15 anys que no es reuneix. Tampoc està prevista una necessària modificació de la Llei de Bases de Règim Local i de les Hisendes Locals després de la realitzada per l’ex ministre Cristóbal Montoro. Tanmateix, amb la nova correlació de forces al Congrés i la reobertura de negociacions a través de la comissió bilateral Estat-Generalitat podrien fer possible avanços significatius en la reforma de l’organització territorial i administrativa a Catalunya, en la qual una nova delimitació territorial de les províncies i un canvi en el rol de les Diputacions serien els principals desllorigadors.

En definitiva, la implementació de la nova agenda urbana no pot carregar-se només a les esquenes dels governs locals, calen canvis de fons en la regulació, l’administració, l’organització i la planificació territorial. Hem d’adaptar la realitat institucional a la social, econòmica i ambiental i no a la inversa, s’ha de fer valer el principi de diferenciació i subsidiarietat. Hem d’avançar en reconèixer i dotar d’eines adequades els sistemes urbans que superen amb escreix als actuals límits administratius; s’ha de promoure que els serveis i les polítiques locals s’administrin des de l’escala que sigui més eficient en cada cas, amb recursos suficients i tot garantint la participació, la transparència i el retiment de comptes en les mateixes. Existeixen multitud de propostes sobre com fer-ho possible i en els països de l’entorn trobem solucions institucionals que fàcilment podem acomodar al nostre context. Tant sols manca voluntat, visió i perícia per sortejar l’immobilisme i els interessos creats per l’organització actual.

 

 

Totes les notícies